Títulos em Saúde e Bem-Estar

Una història de salut mental en primera persona. "El meu diagnòstic és que tinc fòbia social crònica, o sigui por de relacionar-me amb la gent. Jo, que fa vint anys que em dedico a l'entreteniment; jo, que fa vint anys que em poso sobre un "escenari" cada dos per tres, a la tele, a la ràdio, fent presentacions en directe o gravades; jo, a qui veieu extravertit i sociable, tinc fòbia a les relacions socials. O sigui que, bàsicament, tinc por. O l'he tinguda. Bé, ja us aniré explicant com ho vaig descobrir i com ho hem tractat, tot això, perquè la cosa té tela".

"Esquizo" és, més que un audiollibre, un altaveu per dónar la paraula a aquells que normalment no la tenen. L'audiollibre recull quinze testimonis reals d’esquizofrènics i familiars que conviuem amb la malaltia, quinze relats que parlen del rebuig social de la malaltia, del dolor i el neguit que pateixen els que la viuen dia a dia. En Ricard Ruiz Garzón fa una tasca importantíssima per allunyar prejudicis i contribuir a la desaparició de l’estigma que s’associa amb aquesta malaltia i ho fa donant veu als propis personatges d’aquesta història.

El filòsof Francesc Torralba fa més de vint-i-cinc anys que surt a córrer cada dia. Ha participat en curses de fons, maratons i curses populars, i aquí comparteix amb el lector les seves vivències i sensacions més personals: com córrer li proporciona moments per estar sol i meditar, el connecta amb el seu propi cos, li carrega les piles, el vincula amb la natura i l'entorn.

Els que han patit la classe de gimnàstica com una tortura sabran de què parlem... O els que lluiten contra el sobrepès també trobaran la seva història... O les persones que dipositen l’esperança en una lleu punxadeta diària s’hi veuran certament reflectides. Desfilaran davant els nostres ulls esbatanats Béla Lugosi, Samuel Beckett, Scarlett O’Hara, l’emperador Marc Aureli, Charlton Heston, el vescomte de Riumost, la millor àvia del món, el Killer de l’Hospitalet, la Carolina i tota la plantilla de Boca Juniors...

En ple confinament, Jofre Llombart es va inventar un conte oral per ajudar els seus fills a relaxar-se i agafar el son. És un relat que recorre les parts del cos humà, cadascuna amb la seva pròpia veu. Però sorprenentment va desembocar en un estret vincle entre pare i fills perquè, en realitat, el protagonista de la història eren ells mateixos, amb el seu dia a dia, els seus neguits, les seves pors, les seves necessitats. El conte va tenir tant d'èxit (emocional i somnífer) que el Jofre Llombart el va enregistrar, va començar a circular per Whatsapp i es va tornar viral.

«Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos. No sigueu bèsties, cuineu!»

Quins són els límits que cal posar als fills i filles i, sobretot, com s'han de posar és una de les preocupacions de moltes famílies. El paradigma de criança tradicional, que tirava d'autoritarisme, d'arbitrarietat i del «perquè ho dic jo» no serveix quan les mares i pares volem establir una relació amb els fills i filles basada en el respecte mutu i la connexió. Tanmateix, ens falten referents i, a més, ens trobem amb una altra dificultat: sovint no tenim clars els nostres propis límits i, sense base pròpia, fem aigües.